La que es considera la primera xarxa de distribució d’aigua de la ciutat d’Alacant va ser dissenyada en 1859 per l’enginyer Jorge Porrua Moreno. L’aigua procedia dels pous de Casablanca, que aportaven un cabal escàs per a cobrir les necessitats de l’època. Este cabal va ser canalitzat fins a un depòsit situat en l’Altozano mitjançant un canal de maçoneria de 206 m de longitud i un túnel de 450 m. Van haver de transcórrer més de dues dècades perquè es duguera a terme el següent projecte de proveïment. Este projecte aprofitava l’aigua del brollador de l’Alcoraya, els cabals del qual complementaven altres que s’havien captat més a prop; en conjunt, eren suficients per a satisfer les demandes de la ciutat en eixe moment, fet que va suposar un alleujament transitori per als seus habitants.

Dos anys abans de concloure el segle xix, un mes d’octubre Alacant rep per al seu proveïment les aigües subterrànies extretes dels pous situats en la finca Prados de Remigio, en el paratge de Fuentes Calientes del municipi de Sax. Estos pous proporcionaven cabals més que suficients per a totes les necessitats de la ciutat. Amb els anys s’aprofundix en el coneixement de les formacions geològiques de la província i es diversifiquen i s’incrementen les extraccions de recursos subterranis entorn de cinc masses d’aigua situades en les comarques de l’Alt Vinalopó i el Vinalopó Mitjà.

En l’actualitat s’exploten un total de 18 sondejos, amb profunditats compreses entre 200 i 600 m, que produïxen aigua per al proveïment de les localitats gestionades per Aguas Municipalizadas de Alicante. Algunes d’estes localitats, les més septentrionals, depenen íntegrament de les aigües subterrànies, mentre que en el cas de les situades en la franja costanera, els recursos d’aigua majoritaris procedixen de la Mancomunidad de los Canales del Taibilla, amb un percentatge de subterranis situat en el 5-10% en conjunt.

Les primeres aigües de la Mancomunidad de los Canales del Taibilla arriben a Alacant en 1958, la qual cosa afavorix el desenvolupament urbà de la zona més turística d’Alacant, la platja de Sant Joan. A partir d’eixe moment es disposa d’un proveïment mixt, amb recursos tant superficials com subterranis, la qual cosa conferix garanties excepcionals al subministrament d’aigua a la ciutat, imprescindibles pel fet que Alacant se situa en una de les zones més àrides i seques del país.

La procedència dels seus recursos d’aigua és diversa. Destaquen, pel seu passat, el riu Taibilla, que aporta recursos des de l’origen de l’organisme, i el transvasament Tajo-Segura, que s’incorpora al sistema en la dècada de 1970.

Les dessalinitzadores són una altra font de recursos d’este organisme autònom des de la primera dècada del segle xxi . La seua característica principal és que permet estabilitzar, reforçar i assegurar el proveïment d’aigua, ja que n’augmenta considerablement la disponibilitat. En el municipi d’Alacant es troben les dessalinitzadores Alicante 1 i 2, i en municipis del voltant, les dessalinitzadores de San Pedro del Pinatar 1 i 2, a més de Valdelentisco. Totes aporten els seus cabals a les canalitzacions generals de la institució , que vertebren el conjunt del sistema.

A més, de forma transitòria i en moments excepcionals d’escassetat d’aigua, la Mancomunidad de los Canales del Taibilla també ha obtingut recursos del riu Segura i de determinades formacions geològiques aqüíferes, entre les quals destaca el sinclinal de Calasparra.